DESDENY....

LEONOR FINI ( 1907-1996 )
 " L'Extrem del Món "

DESDENY...!

S’hi van asseure ben junts
a recer, dels escarpats,
contemplant abismes de
profunditats amb ulls de
nostàlgies i, d’encegaments.

Hi van ballar un vals
de Johann Strauss
amb els vents del Zèfir;
una polca
amb els vents de la
Tramuntana;
i, un tango a dintre de les
boirines, fins que un d’ells,
s’hi va sentir summament
agredit i, a la seva suposada
amiga, la va espentar a dintre
de les fondalades.

Ara en aquest mateix lloc
s’hi escolten reverberacions,
murmuris inquietants,
que a cada onada de les brises,
a tothom regalimen
d’unes solfejades
esmicolades d’interrogants.

L’home sord, no vol escoltar-ne
lletres de cançons que parlin
d’uns amics que tot ho varen
desfer, per no voler-ne implicar
sentiments de germanor.

Tant s’hi va excedir aquest mascle
amb els seus mots punyents,
que en semblava més
un revolucionari
que no pas un amic de concòrdies.

Irreverent e insensible,
molt poc li’n van importar
les ferides escomeses
a sobre de l’altre i,
 encara que ell,
hi va ser l’iniciador de tot,
no li’n van mancar forces
per a fer-ne un cúmul
de batzegades, aleshores,
en contra del seu adversari
i, tot,.....per no res,
per voler-se’n desentendre’s
dels vincles de l’amistat,
què com l’amor,
també els duu annexats.

Tantes jornades de converses,
d’expressions lingüístiques,
de diàlegs i, d’imatges, de poesies
i, de cançons, per a dir-li a la seva
camarada, que ella tan sols n’era
el record d’un retrat sense
moviment ni sonoritat.

Ara com estàtua d’alabastre
al bell mig, dels museus, roman
i, de tant en tant, se la pot albirar
surant per sobre de les aigües,
amb un cap cendrejat, sobreeixint
per fora, dels miralls cristal·lins.

Una garbellada de consells
tots riallers, fan defugides,
entre dents sibilants,
sintonitzant amb unes altres
freqüències.

Tu, dona, com a ésser humà,
te n’has quedada reduïda
a natura morta
a dintre del llenç.
Sense tenir-ne dret a opinar,
sense veu ni vot,
tota estàtica i, pinzellada
d’absències ambarines.
Un esglai instantani...!
Una molèstia passatgera,
només això....!




Adela Payá i Prats