SÓC UN LLUCET...

Peder Severin Kroyer ( 1851- 1909 )

" Dones i Pescadors de Hornbaek ( 1875 )

                                      
                                        

SÓC UN

LLUCET...

N’era un peixet,

bé que encara ho sóc

i, a la xarxa dels pescadors

m’hi vaig enredar,

un dia que bufava

vent de llevant;

no comprenia, que volien

fer amb mi,

aquells colossos tan

monumentals...

I m’ofegava en no tenir-ne

d’aigua, a recer meu,

crec que m’esvaïa a pleret,

tot em feia voltes,

i, a la fi, hi vaig entrellucar

com un mariner

amb coltells ben afilats,

als meus germans

trinxava amb molt de deler,

tallant-los el cap

i, extraient-los el seu

esquelet i, les seves vísceres

de dintre d’ells...

Encara que n’era un peixet,

vaig sentir-ne el seu patiment

i, albirava com la sang,

els brollava a borbollons...!

Sabia que en uns segons

jo correria la mateixa sort

que tots ells....

No en tenia ja de forces

per a relliscar i, fer-ne

saltirons que m’apropessin

al fons de l’oceà,

aleshores, vaig decidir

que n’hauria de morir

abans de percebre

les dents d’aquell ganivet

força afuat...

Però una mà caritativa

em va agafar de seguit

i, amb uns mots ben sonors,

va dir que n’era una menudalla,

que no hi arribaria ni al primer

queixal de ningú i, a la mar

em va llençar...

Ara hi sóc viu...!

N’he après que existeixen

gegants que ens devoren,

així, que quan entreveig

xàvegues ballant

a dintre de les aigües,

m’escapoleixo a corre-cuita,

sense deixar-ne cap rastre...

Em pregunto, sí, els uns

als altres, ens mengem,

qui se n’empassarà

a aquests titànics....?

Adela Payá i Prats