 |
|
Roger de la Fresnaye (
1885-1925 )
" El Poeta "
(1920)
|
COS-COR...
Versos
de cos
que
no pas de cor…!
Versets
de musells,
encerclant
poemes
a
dintre de les bombolles
de
sabó, fins a fer-les
esclatar,
amb fiblons
ben
afuats...
No
versets de l’ànima
deia
l’aprenent del
poeta...!
Res
d’enraonaments
ni
de cabòries,
encara
menys, parlar
de
reflexions ni d’introspeccions,
és
massa agosarat,
exclamava,
el principiant
del
poeta....!
N’hi
ha de poetes corporals,
tant
com d’anímics;
de
glaçats, com el calabruix
i,
de càlids, com les aurores;
de
marcits i, de pansits;
de
vitalistes i, d’ensopegats.
També
n’hi ha d’aquells què
s’endinsen
a les profunditats
dels
inferns i, que després
s’arrelen
al terra, per a restar
arrapats
del brancam ennuvolat...
Només
hem d’escollir-ne
amb
quines estrofes ens
vinclarem,
sí
amb les de l’avern,
del
regne d’en Hades,
on
de flames ens revestirem;
o
tal vegada, amb les estrofes
de
la deessa Ceres,
on
de fang ens empastifarem;
o
potser, amb les estrofes d’en Zeus,
on
des de l’Olimp,
ens
hi farem llançadors
dels
raigs tempestuosos;
però
si ho pensem ben bé,
és
probable,
que
en fem una barreja
de
totes les rimes,
i,
amb plomes de tintes blaves,
apressem
el cor, la ment,
l’ànima
i, la pell...
No,
com deia el deixeble del poeta,
d’impregnar
el fullam blanc,
amb
les empremtes
de
les nostres carcasses,
amarant
d’essències i, de perfums
als
obstinats lectors...
Aleshores,
no tan sols,
no
n’hi hauríem de rebolcar-nos
per
sobre dels fulls de paper,
on
imprimiríem els nostres rastres
corporals,
sinó, que a més a més,
n’hauríem
d’acolorir-nos
a
sobre de la verda fullaraca,
per
a quedar-ne ben pinzellats
del
glauc refulgent,
que
al llibre, poguessin excel·lir-lo
d’eixa
flaire de vivacitat.
Malgrat les excelsituds
més
encimbellades,
sempre
i, a tothora, els poemes
en
serien exempts
dels
centelleigs, dels nostres esperits...
Versos
de cos
que
no pas de cor…!
Deia
l’aspirant a Poeta....!
Adela
Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada