RESPOSTA AL SEU POEMA...

Sandro Boticelli
( 1445-1510 )
  " Cupid i les taronges "




                                   

RESPOSTA
AL SEU POEMA...

    Simulacres de l’home que diu     
saber-ne estimar, tant i tant;
fent recreacions dels cossos
dels púbers als seus poemes:
una i altra vegada..!
Sembli ser una obsessió
desmesurada.

Com si l’amor fos només
i, primordialment
cuixes de cotó en pèl,
rebrollins de pits en ebullició,
o pells, que n’hi hagin
que explorar a tothora i,
al preu que fos.

Quines obcecacions....!

Què no se n’adona que ja en té
una certa edat...?
Sí pel cap baix, esmentés a cada
cosa pel seu nom...?

Això no és amor, això pot
anomenar-se’n de qualsevol forma:
desig, desig i desig
res a veure, amb les volences.

Vostè un home ja ben gran
i, encara segueix flanquejant
pels laterals de les carenes sense
haver-hi arribat mai a cap cimall...?

Però, si us plau, a la seva edat
no confongui, l’amor
amb els plaers de la carn..!

N’hi ha un abisme.....!
Una profunditat immensa....!

Com peix abissal que sempre
n’ha volgut ser, em penso
que de res no li ha pagat
la pena;
el millor seria que s’hi estigués
a sobre de les aigües, com
vaixell en suspensió, o com
alga esmorteïda, o ben bé,
com un far enlluernador,
i, poder entrellucar-ne
amb discreció o no,
tots els cossos jovenívols
dels homes i de les dones;
potser, així gaudiria
en primer pla de
totes aquelles figures que
el sedueixen, però si us plau,
sigui honest i, anomeni les
coses pel seu nom.

No més disfresses
ni més enganys,
no més abrigalls al damunt
dels cossos nus.

Aprengui a designar
les coses pels seus
substantius en concret,
no faci més galimaties
ni més ofenses a l’Amor.

Al seu Déu, sí, al de l’Amor
ja el té força emprenyat i,
no li estranyi que un dia en
faci de les seves,
i, amb les seves fletxes el
traspassi el seu cor i,
vés a saber quina cosa greu
li pugui succeir.

Fer una suau fugida de la carn
i, arrelar-se més a prop de la seva
ànima, tal volta, el trasbalsi una mica,
de la mateixa manera
que quan endevini quina cosa n’és
l’amor amb la conjugació del cos
i, de l’esperit,
el pot assenyalar, de quina
mena de descoberta,
n’ha segut vostè exclòs
tantes i tantes vegades,
al llarg de la seva existència..

Aleshores, en trobarà a faltar tots
aquells anys en els quals, només
s’hi va capficar en fer estralls
de les escorces i, dels embolcalls,
abandonant la seva part anímica,
a deler de les bestioles penombrades.

Però sí es plau, si el seu deliri n’és
la contemplació de la matèria
en el seu estat més pur, no torni
a barrejar-ho amb les estimes,
més bé, digui que tot això n’és
un delit de la substància al davant
dels ulls, de qui, l’està observant.

Sembli que almenys això
 ja ressoni
més, amb el que realment
hi pugui ser.




Adela Payá i Prats