JOCS DE VIDA I DE MORT...

                       
                                          



Otto Dix ( 1891-1969 )
" Florir i Emmusteir-se "

                       

                                         

JOCS DE VIDA
 I, DE MORT...!

Aquest joc de mort i, de vida,
de vegades, tan cruel i miserable,
qui s’ho haurà inventat...Qui..?

Em pregunto, si som éssers que hem
vingut ací, a aquest planeta,
a complaure els desitjos de les
ments més retorçades, que vés a saber
d’on venen i, qui les ha creades...?

Els humans, per mi, els éssers
més extraordinaris,
que sembli ser, què ens hem ofert
com ratolins de laboratori, per a que alguns déus malèvols, experimentin
amb nosaltres....Tan desemparats..!
tan embolcallats de solitud
i, d’incomprensions...!

Una munió de mestres vam venir
a la Terra a parlar-nos de l’amor
i, a uns quants els mataren....Seguim
vivint sense l’amor,
continuem arrossegant
les nostres cadenes per tots els sòls,
i, acceptem malauradament la nostra condició d’esclaus, per por a ser-ne novament arrencats de la Terra.

Potser paga la pena viure en aquesta
mena de garjola encerclada de barrots...?

Déu n’hi do..!
On estem..? i,  què fem ací..?

Contemplem tots els dies tantes misèries
tants esdeveniments sense cap sentit,
tantes atrocitats...!

Hi som centpeus fent forats al terris,
on poder amagar-nos-en i, poca cosa més,
màrtirs, que hem aterrat a dintre d’un cau de d’escurçons i, ja fem miracles
tots els dies, per no ser-ne fiblats
de verins i, per poder tirar- ne endavant.

Aquest joc de mort i, de vida
de vegades, tan cruel i, miserable,
qui s’ho haurà inventat...Qui..?

Encara que n’hi hagin veus
compassives, què ens vulguin
consolar, dient-nos:
" que no estem a soles,"
vull enraonar-ho amb prudència,
i, malgrat això no ho acabo d’entendre.

De què ens serveix estar acompanyats
d’altres éssers, que no veiem,
que ni tan sols podem escoltar,..
..i a més a més,
no podem connectar amb ells...
Aleshores, sí que estem
ben sols, tan sols, què els que diuen
aquestes coses, ni s’ho imaginen.

Un laberint sense sortides,
i, tots nosaltres rodolant estúpidament,
cercant portes i, més portes, que no hi són,.....Tan crèduls,
tan confiats, tan creients del que no hi és ni serà.

Avui, vull plorar....desfer-me’n
en reguerols d’aigua salabrosa i,
abraçar-me'n a l’home de cabells
enrinxolats i rossos;
emmirallar-me a dintre dels seus ulls d’albergínia i, oblidar-me’n de mi.


Aquest joc de mort i, de vida,
de vegades, tan cruel i miserable,
qui s’ho haurà inventat...Qui..?




Adela Payá i Prats