VIATGER DEL TEMPS...

                               
                            
   Erich Heckel ( 1883-1970)
 " El Maniconi: el Boig "


                              
                            
VIATGER
DEL TEMPS...

    ( Al Psiquiàtric….)

D’ulls espantadissos
amb l’esguard fugisser,
t’arrossegaves pel terra
com si fossis un animalet.

Ja n’estaves esgotat
de distreure’t
jugant al dominó, amb fitxes
on els punts negres,
acotxats per sobre,
de coixinets de cotó,
et feien rodolar el cap,
amb molta celeritat.

Ara volies ser-hi un gos,
i, clapies com ells,
després, n’eres un lleó
i, braolaves com ells ho fan;
durant una llarga estona
a quatre potes, hi anaves,
com ho fan també,
els nadons,
que comencen a temptejar
els seus cossets,
amb l’idea
d’un dia qualsevol, de
tenir-ne el coratge per
mantenir-se’n dempeus
i, ben palplantats
amb les seves dues cametes.

De tant en tant, et sentíem
ploriquejar, força desconsolat
i, xisclaves, fent baladreigs
que a tothom ensordien.

La teva preciosa capissola
te n’havia abandonat
a l’empar, de vés a saber qui
i, ens contemplaves estranyat,
com extraviat als deserts,
on admiraves nits rebregades
de llumetes.

A la teva habitació, sempre
a les nits, et trobava abocat
al finestró i, em deies, tot agosarat,
que els teus ulls, te’ls havien furtat
i, què al cel, com uns estels,
enllumenaven bocins d’atzabeja.

Quan la lluna, tu, albiraves
des del teu llit de malaltís,
li’n feies de magarrufes,
udolant com un llop i,
com un cèsar esplèndid,
et coronaves
la teva testa amb garlandes
de flors, que dels jardins
n’havies lladrunyat al matí.

Capficat de crepuscles tènues
i, suaus, en conques endolades,
submergides de buidor,
cercaves el teu paratge a l’èter,
i, amb el teu dit índex,
assenyalaves
quin era el teu lloc als cels.

Hi vull marxar i,
m’has d’ajudar...!

No anhelo per viure sense
les meves llambregades,
ja saps, que no són amb mi,
i, que els airecels,
des de fa ja força estona,
me les han rampinyades.

Així que posa’m la mortalla,
tanca’m a dintre del taüt,
entona càntics fúnebres,
crema’m o fes-ne un esbaldrec
al terra i, fica’m al fons d’ell,
però no em deixis
ací, encarcarat en un habitacle,
on m’hi veig encerclat de miratges,
tots enlluernats,
i, als firmaments, refulgint amb
 els meus ulls,
escridassant-me que vagi el més
aviat possible.


Hi vull marxar i,
m’has d’ajudar.....!






Adela Payá i Prats

       
                                                


t