SENSE CAP RESPOSTA..

                                       


Piero di Cosimo ( 1462-1522 )
 “ El Dol d’un Sàtir
a sobre d’una Nimfa “( 1495 )

                                       

SENSE CAP
    RESPOSTA...!

Et parlo i,
res no em dius,
et pregunto i,
no em respons,
et miro als ulls i,
baixes la mirada,
t’agafo de les mans i,
me les retires
amb presses i, violències,
et faig una besada i,
 m’apartes
les teves galtes,
et demano, si us plau,
que m’expliquis
el per què de tot i,
 afegeixes
que no en vols explicar-me,
res de res,
aleshores, no puc comprendre
que en el passat, tu volguessis
estimar-me’n de debò.

Tostemps has volgut així,
fent defugides del cos i,
dels llavis,...?
amb un tronc escarxofat
per sobre dels tamborets,
sense defendre
el què n’és de vital;
fent obviats, del que n’era
important,
enforinyant el cap, com ho
fan els estruços..?


Aquesta manera teva,
que tu anomenes
amor, em sembla tan estranya
tan aliena a les estimes,
tan allunyada dels afectes.
Potser he cregut el
que no n’era de veritat, o potser
tu me n’has dit moltes bestieses..

Però aquest capficar-se
en fer encenalls de tot el
que va hi ser,
d'on et naix i, per què negues
com un tossut, el que ens va
acaramullar a tots dos plegats...?

Fer-ne ocultacions d’un mateix,
tal vegada, sigui el millor camí
per a perdre’s una i, mil voltes i,
així tenir-ne excuses
més que de sobra,
per no comprometre’s mai amb
cap acte primordial.
Fer-ne una revolada per a seguir
caient i, prosseguir amb un altre
desplegament d’ales,
només ens pot dur a la dissolució
del que hi som, hem segut i, serem,
esclafint de cossatges,
estavellant-s'hi contra els pedrenyals..

I, encara que anhelis per fer creure
als altres, que pots tenir-ne compassió
pels nens, a les guerres, curosament,
s’hi contradiu amb tot allò, pel que
 vas fer travessar a una muller que
t’estimava de veritat.

No volent respondre cap de les seves
preguntes...Crueltats dels desalmats...!

Ben bé, com esmentaries tu, a aquests
actes d'impietat...?
quan, un, s’enjogassa amb tot tipus
d’andròmines;
ben dificultós n’és d’acceptar que
s’hi pugui sentir cap clemència
per ningú.

Et parlo i, res no em dius,
et pregunto i, no em respons,
et miro als ulls i, baixes la mirada,
t’agafo de les mans i, me les retires
amb presses i, violències,
et faig una besada i, m’apartes
les teves galtes.





Adela Payá i Prats