SERIALS DE LA LLUNA...

                     


 SERIALS
DE LA LLUNA...
( UN RELAT CURT )

Avui han dividit la Lluna
en dos meitats:
Una, n’és de ombres, l’altra,
n’és de llums.

A un costat n’és l’home,
fent saltirons i gambirols
amb sabates noves i
soles de ferradura;
s’hi sent ben feliç,
de tan lleuger que s’hi troba;
amunt i avall, fent cabrioles
sense parar...I al darrere
d’ell, una renglera de crancs
el segueixen.

A l’altra banda, n’és la dona,
desembossant les bocanes
dels volcans, tota emplenada
d’estalzim, amb una granera
ben llarga i, força embrutida
de carbonissa...Una munió
d’escorpins l’ajuden amb
les seves tasques.

Els dos hostes, han pactat
de mutu acord, senyalitzar
amb indicadors quina part
correspon a cadascun dels dos
i, en cas de traspassar-ne les
fronteres,
a l'agressor se'l punirà
amb un càstig:
l’expulsió del satèl·lit per
sempre,
del qui, no acompleixi
el tractat.


Una nit, d’eclipsi lunar,
on res no s’hi podia entrellucar,
la muller esporuguida va
escridassar
amb aldarulls altisonants
a l’altre habitant i, en no
rebre resposta, s’hi va sentir
tan trista, que sense pensar-s'ho
més de dues vegades, hi va
excedir els límits de les
tanques i, en fer-ho,
se’l va trobar al seu veí,
tot assegut per sobre
d’un rocam, fent esclafir
el seu riure,
que amb grosses paraules
li'n va dir a la muller:
Com ja saps n'hauràs de marxar,
has incomplit l'acord...!

Aleshores, la muller hi
va replegar en un farcell
les poques coses
de les quals disposava i,
a dintre d’una caixa de cartró
hi va entaforar
tots els seus aràcnids.

Li'n va fer senyals a l’home
de l’espai:
un home ros i, ben gran,
amb aromes d’espígol
als seus cabells cargolats,
fet de carn i d’ossos,
que amb molta amabilitat
i elegància
s’hi va presentar.

De la ma s'agafaren
i, amb ell, la femella,
va marxar- hi
tot de seguit,
sense acomiadar-se’n de
l’únic poblador de Selene.

Des de dintre de la nau,
el van ataüllar,
semblava un ninot de peluix,
fet de neules i, de cotó en pèl,
el seu cor, s'hi difuminava,
la seva llengua en peces
de trencaclosques, se n'anava
caient a poc a poc,
tan content  se'l veia,
que en un dels seus bots i rebots
tan amunt se’n vas enlairar
que ja mai més a la lluna,
hi va retornar de nou....!

Sura enmig del Cosmos,
d'on s'hi quedaria penjat...?





Adela Payá i Prats