EPISTOLA D’ACOMIADAMENT...

            

Orlando Arias Morales
 ( 1954)
Bolivia  " El Malalt "

            

EPISTOLA D’ACOMIADAMENT...
( Per a en P.C.P )

Aquelles angoixes, almenys,
Ja han desaparegut;
aquelles incerteses,
com les d’aquella noia atabalada,
que desfullant margarides
li'n preguntava a les flors
sí el seu estimat la volia,
també s’han diluïdes;
 doncs n'he recobrat el seny
per a adonar-me’n
amb quina classe d’home
m’hi vaig estar.

No obstant això,
sentiré la teva mort
de la mateixa manera que m’hi vaig
condoldre de la nostra.

I en sento planyença per tu,
la meva ja me l’he empassada;
tu, un home gran i ben malalt,
a les portalades dels estels,
i, malauradament,
cap sentiment de tendresa,
no has sabut mai copsar-ne
a dintre teu,
cap perdó, a ningú, dels teus
probables enemics,
no els has sabut,
en cap moment, oferir-li'ls.

Totes les rancúnies,
com rams de poncelles,
segueixen rebrollant a tothora i,
ja sense gerres,
on poder arraulir-se’n.

I, malgrat tot això, perseveres
amb les teves declaracions
de la pell i, de la carn, tostemps.

L’ànima l’has ofegada als aiguamolls
ben enterbolits, on les granotes
tots els dies en fan el seu festí.

Però sí almenys, haguessis
fet honors a les teves creences,
abans de fingir el paper d’amorosit,
sí almenys, haguessis establert
una declaració autèntica
des del principi a la fi,
però ja saps massa bé,
que no va ser així,
menties fins la sacietat i,
res no t’importaven les malifetes
a dintre d’altres cors,
força esgarrapats.

De vegades, me n'he preguntat
d’on et venia aquesta frivolitat
dels sentiments,
aquesta gelor de les emocions,
aquesta indiferència pel teu proïsme,
quan esmaperdut, ho volies compensar
fent presents i afalacs.

La qüestió n’era donar una bona imatge,
fins i tot, et disculpava creient
que el teu cap n’estava ben malalt,
o que pertanyies a una altra raça,
de ben diferent, a la dels humans.

Avui en dia, he arribat a la conclusió
de que existeixen criatures pèrfides,
que frueixen per fer-ne escarni dels altres,
i, que tot seguit, la seva complaença
més gegantina, hi sigui la de
fer-ne arreplecs de cossos i, d’ànimes
esquerdades.

I,em fa tanta llàstima per tu,
per tot el que t’has negat a tu mateix,
fent tantes exaltacions de les aparences,
que quan moris i, en tingui temps,
aniré a dialogar, a recer teu,
t’explicaré totes aquelles coses
que quan vas estar en vida,
no volies ni sentir-ne parlar d’elles.

Aleshores, estiguis soterrat baix terra, o ben bé, incinerat, o vaporitzat, o diluviat,
la meva ànima, sabrà on trobar-te i,
enllà, a poc a poc,
com quan li relates un llibre de contes als nens,
aniré dient-te, a espai, tots els secrets
i, totes les endevinalles,
a les quals, tu no vas saber-ne mai,
trobar-li’n el seu significat.

És ben cert, que et vaig estimar
de tot cor,
que hagués volgut el millor per tu,
que t’ho hagués brindat tot,
per tal de tornar a entrellucar aquell rostre ple de joia i, de serenitat,
que casualment, un dia per
atzar, hi vaig aconseguir d’atrapar
a dintre de la meva camera fotogràfica.

No n'he albirat unes altres imatges
teves com aquestes, que en tinc
penjades dels llums.

No tinguis cap dubte de res,
estem destinats a retrobar-nos,
el motiu, el desconec, però sé
que així serà...M’hi vaig enamorar
d’un home ben turbulent....!

Però ja ho he transcendit..!

 Malgrat la teva desídia, sentiré la teva mort, de la mateixa manera, que m’hi vaig condoldre de la nostra...!




Adela Payá Prats