LA FADA DE LA CANÇÓ...!

                




Il.lustracions de John Bauer,
als contes per als nens ( 1882-1918 )
                 




LA FADA
DE LA CANÇÓ....!


Avui els ocells me n’han fet
companyia.

Pels finestrons entreoberts
se n’han endinsat fins al llit
i, una dolça melodia m’entonaven.

Amb aleteigs d’ales virolades
feien recorreguts per l’estança;
enrenou de notes musicals
endolcint les meves oïdes.

Tinc el cos desfet i, l’ànima escapçada,
però aquests càntics matinals
fan que a dintre meu, alguna cosa
s’hi encengui ben de pressa...

Al costat de casa, un jardí d’infants
n’hi ha, on els nens al pati,
també afinen cançonetes
que parlen d’una fada ploricona,
on al bell mig, dels boscatges
se n’havia extraviat, tota distreta
i, tan espantadissa que no savia
que n'havia de fer.

Del seus llagrimons perlats,
un nen, de sobte, ha aparegut i,
amb dolces paraules li ha dit:

“Balla amb mi, i veuràs que ben
de seguit, a la teva llar hi seràs....”

Aleshores, tots els nens amb veus
altisonants afegeixen:
“Rodolant, rodolant
amb el nen cristal·lí, a casa n’he arribat,
tots em donen la benvinguda i, els àngels
em bressolen als gronxadors dels núvols blavencs "

I, em fan treure el somriure, aquestes
lletres d’unes cantarelles que mai no les havia escoltades...En seran conscients
els nens, que aquella fadeta
n’era ben morta
i, que al cel hi va pujar....És clar que no...!
Tantes veuetes dolces i, amb tanta passió
celebrant acollides celestials.

Casualment, de blau empolainada
i, ben sola, fins a les meves serralades
me n’he apropat;
un ram de flors selvàtiques he recollit;
les florades jaspiaven els camps,
tots ells, força engalanats de colors i d’essències,
i, a dintre d’un cossiol, les he anat disposant
una rere l’altra, amb terra, arrels i caolí.

Mai no havia pensat de llevar-les la seva vida
i, per si de cas, els aucells volguessin
a la matinada, novament entrar-hi
a la meva cambra, els rebré amb aquest recull de floretes i, sí a més a més,
una altra glossa dels seus becs
anhelessin taral·lejar-me,
hem sentiré del tot beneïda.

Potser, de cop i volta, tingui la sort
de fer-ne màgia i, un pardalet vulgui
engrandir-se’n fins al punt,
de voler-me’n muntar
per sobre del seu llom emplomallat,
per tal de poder-ne travessar senderols
i, tresqueres pels airecels.


Vull ser-ne com la fada de la cançó,
què sense adonar-se’n de cap cosa,
és traslladada a uns altres paratges,
foragitada dels terregalls,
per aventurar-se’n a fer vida a les
morades cèliques.

Encara que hi sigui per un breu
període de temps, podré fer-ne rellucs
de records oblidadissos, que a la meva
ànima puguin complaure’n
de totes aquelles remembrances
què en el passat, sense cap consideració,
hi vaig esborronar
i, que tant em varen entristir
per moltes perllongades estacions..



Adela Payá i Prats