CIRERERS EN FLOR...

                                           
                                       
 LA VALL DEL JERTE
(EXTREMADURA)

CIRERERS
   EN FLOR...!

He quedat ajaçada,
mig endormiscada
per sobre de la gespa,
contemplant els estels
d’aquesta nit jaspiada.

De tots ells, un, em picava
l’ullet, fins i tot, semblava
que en feia de giravolts
i, que cada vegada,
s’hi apropava, més de pressa,
a recer meu.

He posat les meves mans
al damunt d’ell i, en fer-ho,
veia com de mica en mica,
els meus dits anaven
difuminant-s’hi a poc a poc,
fins a contemplar-me
ramblejant per sobre d’aquesta
estrella.

Déu n’hi do...!

Què bé que m’hi sentia,
quin silenci, ....quina pau...!

Trepitjava sòls platejats
amb uns cels violats,
els camins n’eren emporprats,
plens d’arbres que desconeixia
i, que no dubtaven en donar-me’n
la benvinguda.

Em sentia estimada, com mai
no ho havia percebut a dintre
meu, ...Les flors sortien dels
seus somnis dormilecs,
amb somriures de nadons,
desplegaven els seus pètals
de moltes coloraines i, en
marxar, tornaven a replegar-s’hi
de nou..

Els animals em garolaven;
des de les de les copsades dels arbres, els brancams,
davallaven graonades de cel,
per a oferir-me’n els seus fruits;
les brises, em feien besades;
i, un ésser misteriós, amb cabells
cendrosos, m’invitava a conversar
amb ell.

Pensava que potser n’hagués
mort mentre dormisquejava,
no obstant això, ....Quina placidesa...!

Una veu al rerafons em recitava poemes,
on els seus versets en deien així:

“ No, per voler–ne fer brollar el teu do, n'hem deixat d’estimar-te, valorem
a tota criatura, que amb passió, en faci ressorgir de dintre d’ella, la necessitat
per desvetllar-s’hi i, de fer-ne
esclafir guspires amorosides..”

En esparpillar-me, al dessota d’un cel, acaramullat d’astres, un petit llibre en blanc, sense cal·ligrafies, romania,
a frec, del meu cor,
en obrir-lo, corol·les eixalbades,
feien saltirons, des de les fulles de papir als terregams i, en entrellucar de nou el paisatge, un munt d’arbusts similars
als cirerers, florien a borbollons,
omplint el paratge de moltes
luminiscències, mentre, el manuscrit
de cobertes glauques, al cel, s’enlairava,
agrandint-se a mesura que escalava
pels airecels.

En ataüllar-lo, novament,
un estel refulgent en feia de giragonses
sense detenir-se’n....Havia retrocedit
sense saber-ho, al mateix indret on
m’hi trobava, uns moments abans,
havia viatjat al futur, el que no
m’explicava, malgrat totes aquestes
confusions, n’era com de sobte,
un paisatge isolat, n’estava ara mateix,
tot repoblat per tants i tants cirerers
en floració.

Miracle....Embruix....Màgia....?





Adela Payá i Prats