 |
|
Avui el meu missatge rebut arran
de la porta de casa, gitat per sobre
de les rajoles, n’ha segut aquest:
<< Seràs amb mi al paradís >>
Déu n’hi do...! Quina por...! Missatge
de mort o missatge de pau...?
|
EL QUE NO
SEMBLA SER...
Brufolades
al cel, d’uns llavis
de
ceruli, fan agranar núvols
d’ivori,
descabdellant-los
en
un garbuix de plomes
esfilagarsades....
El
Sol majestuós, resplendeix
com
mai, no ho havia fet,
al
bell mig de l’èter, llorejat
de
raigs envermellits,
que
a la mar broden de tonalitats
emporprades...
Ell,
un home nu, roman a dintre
d’una
ampolla de cristall bigarrada,
a
la qual, les onades arrosseguen
a
vorera de mar...
Ella,
de cop i volta, s’hi sorprèn
de
la trobada i, en albirar el flascó
de
ben a prop, se n’adona que a dintre
d’ell,
algú de ben menudet,
en
fa de saltirons, sense folgança...
Estavella
l’ampolla contra el rocam i,
el
ser diminut, alliberat, s’hi transforma
tot
seguit, en un immens tauró,
que
a la dona, engoleix, a corre-cuita,
d’una
sola mossegada..
De
vegades, alliberar-ne éssers que ens
hi
semblin de ben petitons, ens pot dur
a
confusions força depredadores...
Adela
Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada