L'AMETLLER...

                                             
                           
L’AMETLLER...!


( Dedicat als meus quatre germans i, a la meva germana)                       


El nostre ametller, tan gran, tan esvelt,al bell mig del pati, ens aombravaa l’estiu amb el seu brancam tot emplenatde fullaraca,....on jugàvem quan n’érem ben petitons, grimpant pel seu ample tronc..

Aleshores, encara em puc recordar
que el fèiem servir com el nostre campament, entre guerres, que inventàvem.

La mare, quan venia el temps de replegar les ametlles, ens enfundava amb uns davantals estrambòtics, ens donava unes pedres arrodonides i, ben asprives i, a sobre d’un taulell empedrat, passàvem
la vesprada fent cops a les esclofolles, fins alliberar el fruit empresonat.

Penso que en menjàvem més
de les que en trencàvem,
però n’era un divertiment del que tots
en gaudíem molt....El pare no cuinava mai,
però el que sí el seduïa, n’era fer-nos,
a les nits d’aqueix mateix dia: ametlles garapinyades,
cuites amb molt de sucre...

Tot un plaer.....!

Dies d’infantesa on tot resplendia de llum, i de naturalitat, on de qualsevol quefer en fèiem tot un esbarjo, on rèiem des del matí fins la nit i, ens gitàvem ben cansats però amb una joia tal, que la son als seus braços, ens duia sobtadament, a altres mons reblerts d’encanteris i, de somnieigs..

La Mare Natura, sempre ens va acompanyar als moments més feliços de les nostres vides, encerclats com ho estàvem, de tants arbres, que el pare va anar plantant,
any rere any, escollint-los amb molta cautela.

Només, avui puc sentir-ne enyorança d’un temps somort, on les coses n’eren més senzilles i, malgrat que no en teníem gairebé res del que avui existeix, n’érem nens ben afortunats, això sí, més salvatges, potser sí, i una mica més embrutits, també.....No obstant això, en aquells dies, ens sentíem ben lliures...!




Adela Payá i Prats