XIFRANT ENIGMES...

          




Leonora Carrington ( 1917-2011 )
 " El Jardí de Paracels "

           

XIFRANT ENIGMES...!



Uns sentiments emmudits,
tal vegada,
diluviats, per algunes llàgrimes
que sense voler, han relliscat
de cop i, sense avisar-me’n.

El cor, n’és així, tan selectiu
i, anàrquic, què quan no pot fer
aljub del que sentim,
ho llança tot a fora,
amb devessalls
d’aigües salabroses,
 mitjançant
l’obertura de les seves
 dues claraboies.

Els vidres tots enllorats,
no et deixen albirar unes
altres possibilitats per fer-ne
incursions en altres llocs.

Avui n’hi ha un gran pes,
uns silencis que no s’entenen
i, una mena d’abandon per part
de la vida;
tants senderols trepitjats i,
força errats,
com sí només tingués
qualitats per a l’equívoc.

Ja tot és passat i, les comportes
 s’han tancades,
 amb esclafits de cristalls
estavellats,
fent retrunyir tot el teu cos,
i, encara així,
has continuat escarbotant
camins, sense cap por,
per perdre’t de nou...!

Ets dona laberíntica;
t’agraden els recorreguts
sense sentit i, rodolar
fent aturades als
paratges més perillosos;
contemplar espais emplenats
d’abismes;
i, a dintre teu, somnies
en desplegar les teves ales
 i marxar,
això sempre ha estat així.

No pots fer-ne arrels
ni detenir-te’n on tu
no pots encaixar..
De fet, quan ho has assolit això...?
Potser mai...mai...!

Has conegut als homes verds,
eixos que s’hi amaguen
de les veritats i,
passen el temps posant-se
un sense fi de vestimentes
ben diferents
i, força estranyes, a joc amb
les seves caràtules.

També has ataüllat als homes blaus,
eixos, tan solidaris, que només
volen que ajudar als humans
i, que estan tan ocupats, que no
tenen temps per a res més....
De vegades hi viuen a dintre de les
aigües..

Els homes grocs, són indiferents a tot,
s’arrosseguen com ases guiats pels seus amos i, mai decideixen per sí mateixos.

Ni hi ha de més colors,
però no els anomenaré a tots.
 Avui, encara que un home blanc,
vingut del cel, em vulgui ajudar,
no m’estaré amb ningú.

He decidit que vull passar-ne
un temps amb mi només i, desxifrar
els jeroglífics encrostats,
que porto a dintre meu,
tanmateix, hi plori fins a rebentar....!






Adela Payá i Prats