PRIMER I ÚLTIM VOL...

                              

OCELL TEULADÍ

                              

PRIMER
I, ÚLTIM VOL

Al dessota dels pins,
començaves
a somniar en una vida
 novella,
escoltaves la piuladissa
dels teuladins,
tan presents a la
teva vida i, a poc a poc,
hi anaves aprenent
el seu llenguatge,
desplegant les teves
primerenques
plomes, d’ocell voladís.

Mai ningú, t’hi va dir,
com n’hauria de ser
la teva existència,
i, afrontant els inicis de la por,
hi vas decidir enlairar-te’n
tantes vegades
com pogueres.

Moltes caigudes i,
algunes ferides,
et van fer presonera del terris,
però encara així,
mai, cap entrebanc,
no t’hi va fer detenir-te’n,
malgrat que les temences,
a cada any,
n’eren més immenses.

Vingueren les tempestes,
les ventades,
i, els depredadors;
vas tenir-ne cura dels nierols
i, de les cries,
les ensenyares
a emprendre el vol,
i, un jorn, ja molt esgotada
i, entristida,
per tantes morts sotjades
i, per tantes incomprensions
arrecerades a dintre teu,
et vas arrupir per sobre del
brancam,
fent del teu cossatge,
un borrissol penjadís,
contemplant llunes
platejades,
amb llambregades
de somnis estel.lars.

Una mar de dits emblavits,
et va acollir al seu interior
i, a altres cels, et va endur,
entonant la teva cançó
de l'aucell coratjós.





Adela Payá i Prats