 |
|
Jardí
Botànic d'Atlanta: " La Deessa Terra "
|
CANTEM
A LA
TERRA....
Un
silenci abissal ens ha perforat...!
Lluïm
d’esvorancs invisibles,
al
llarg dels nostres cossos estavellats,
on
s’hi besllumen constel·lacions
a
gavadals...
Tot
és un rebombori de sons
que
munten graonades,
envers
el Cosmos,
inventant
noves escales musicals,
mentre
els cels, com mai,
no ho havien fet,
s’obrin de noves poncelles,
fent
esclats, de més i, més estrelles...
Ens
dibuixen a dintre
de les nostres còrpores,
mapes de nous estels,
ens
hem agrandit a dintre de la
Via
làctia, viatgers de l’espai,
donem
cabuda, cada vegada ,
més
de pressa,
a
més i més espurnes platejades..
Els
que a la Terra no se l’estimen
la
encerclen de tantes xarxes
com
puguin, per a fer-la presonera
dels
quefers dels seus rufians..
Mentrestant,
nosaltres,
amb
els nostres vestits de lluentons,
i,
les nostres espases de metall,
anem
tallant amb perícia
tots
els enfilats, que ens obstaculitzen
de
continuar enllumenant
aquest planeta nodridor....
Vam
venir, per a afrontar les obagues
amb
deliris de destrucció;
vam
néixer, per a fer-ne defugir a tots
aquells,
que contra la creació atemptin
amb
nous plans de perversitats;
som
ací, per a posar-ne en acció tots els
nostres
sentiments, que des del dia que
vam
florejar, ens hi van negar expressar;
som
molt més del que ens pensem ser,
encara
que els malvats,
sempre
ens hi hagin fet creure
el
contrari del qui som....
Hem d’alliberar la
Terra i,
tots plegats, ho hem d’assolir....
Ella
plora, que no se n’adoneu,
que
no la veieu com pateix....!
Ens fa de
nierol, ens fa de mare
i, som incapaços de
defendre-la
al davant dels seus agressors...!
Hem
d’ajudar-la...!
Ens
necessita...! Agafem-nos tots
de
les mans i, cantem-li la cançó que faci
obrir-ne
les baules, que a tothom ens té
força encarcerats....
Adela
Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada