BREGA DE MANS...

 

BREGA
DE MANS...!



Els arbres ja no hi són al jardí
d’abans, encara que n’eren de
jovencells, ningú no els va venerar.
Enllà, van restar les seves empremtes
de soca-rel.

D’aquest empeny per talar-ho tot,
neixen mans solcades amb cors
amputats, que s’hi complauen
en no deixar-ne rastres al llarg
dels viaranys..

Ara, als terrenys, arrels de mans,
com a poncelles, esclatin,
enlluernades de Sol i de Lluna,
d’estels i de núvols.

El seu destí els duu a instruir-se’n
per a viure com sempre ho han fet
els arbuixells i, sí tenen sort,
potser, hi passen desapercebudes,
sense que cap llenyater abillat
amb serres i, destrals, no en vulgui
arrencar-les del seu paratge.

Els homes i dones d’avui, brollen
com a matolls, enfangats de terrissa
d’aigua, de saba i de llum;
primer, en treuen dits i mans,
després braços i caps i, en últim lloc,
troncs i cames.

Sí el seu desig n'és
romandre en eixe lloc,
se’ls deixa per sempre arrelats,
imitant vides d’arbres.
Sí pel contrari, volen canviar
de rumb, se’ls desarrapa del sòl i,
triguen tota una existència
per a aprendre a fer-ne un passet
rere l’altre, plagiant vides d'homes..

No obstant això, mans
famolenques de quincalla i, d’oripell, tanmateix,
segueixen arrabassant mans germanes.

Mans plenes de puixances,
al davant de mans nuades,
mans indefenses,
què innocentment, s’hi abandonen
fins a morir, on cisellen la seva
impressió de vida, arran de la gleva,
com a símbol d’una escurçada estança,
com a senyal d’un principi i un final
instantani,
com a un sense sentit, d’haver-ne
nascut, serves d’altres mans, força
aclaparadores.





Adela Payá i Prats